diumenge, 27 de maig de 2007

The old man at the bridge



"Les quatre primeres narracions són les últimes que he escrit. Les altres segueixen l'ordre en què van ser escrites originàriament.
La primera que vaig escriure va ser "Allà dalt, a Michigan", i ho vaig fer a París l'any 1921. La darrera fou "El vell al pont" i la vaig cablegrafiar des de Barcelona el 1938." E.H., 1938.

El vell al pont

"Un home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols seia a la vora de la carretera. Hi havia un pont que travessava el riu i que el creuaven carros, camions, homes, dones i criatures. Els carros, arrossegats per mules i soldats que empenyien els raigs de les rodes, trontollaven riba amunt fent via cap al pont. Els camions s’hi enfilaven i tot seguit s’allunyaven mentre els pagesos anaven caminant amb gran esforç, amb els peus enfonsats en la polseguera. Però l’home vell seia allà sense moure’s. Estava massa cansat per anar més lluny.
La meva missió era creuar el pont, explorar la zona de més enllà i esbrinar fins on havia avançat l’enemic. Ho vaig fer i vaig tornar cap al pont. Ara no hi havia gaires carros i tampoc gent a peu, però l’home vell continuava allà.
-D’on vens? –li vaig preguntar.
-De Sant Carles de la Ràpita –va contestar, i va somriure.
Aquell era el seu poble natal, per això somreia, perquè li agradava mencionar-lo.
-Me’n cuidava dels animals –va explicar.
-Ah -vaig fer sense acabar-ho d’entendre del tot.
-Sí –va dir - M’he quedat, saps, cuidant els animals; he estat l’últim de marxar del poble de Sant Carles de la Ràpita.
No feia pinta de pastor ni de ramader; vaig mirar la seva roba negra i polsegosa, la seva cara bruta de pols i les seves ulleres amb muntura d’acer i li vaig dir:
-Quins animals eren?
-Diversos aniamls – va dir, i fent que no amb el cap va afegir: Els he hagut d’abandonar.

Jo observava el pont i el paisatge africà del Delta de l’Ebre, i em prguntava quan tardariem a veure l’enemic, i escoltava tota l’estona a l’espera dels primers sorolls que indicarien aquell misteriós esdeveniment anomenat “contacte”, i el vell encara seia allà.
-Quins animals eren? -vaig preguntar.
-En total eren tres animals –va explicar -. Dues cabres i un gat, i després també hi havia quatre parelles de coloms.
-I els has hagut d’abandonar? –vaig dir-li.
-Sí. Per culpa de l’artilleria. El capità em va dir que me n’anés per culpa de l’artilleria.
-I no tens cap família? -vaig pregunt mentre vigilava l’altre extrem del pont, on uns quants carros s’afanyaven a baixar la pendent.
-No –va dir-, només els animals que he dit. El gat, esclar, estarà bé. Un gat es pot cuidar de si mateix, però no sé pas què els passarà als altres.
-Quines idees polítiques tens? -vaig preguntar.
-No en tinc cap -va dir–. Tinc setanta-sis anys. He caminat 12 quilòmetres i ja no puc anar més lluny.
-No és un bon lloc per parar-se -vaig dir-. Si pots arribar-hi, hi ha camions carretera amunt, quan trenca cap a Tortosa.
-Esperaré una estona -va dir-, i després hi aniré. Cap a on van els camions?
-Cap a Barcelona -vaig dir.
-No conec a ningú cap aquella direcció -va dir-, però moltes gràcies. Moltes gràcies altre cop.
Em va mirar cansat i sense cap mena d’expressió a la cara, i després, com que havia de compartir les precoupacions amb algú, va dir:
-El gat estarà bé, n’estic segur. No cal amoïnar-se pel, gat. Però els altres... Què et sembla que els passarà als altres?
-Segurament se’n sortiran.
-Vols dir?
-Per què no? –vaig dir, vigilant l’altra riba, on ara ja no hi havia cap carro.
-Però què faran sota l’artilleria si a mi em van dir que marxés per culpa de l’artilleria?
-Vas deixar la gàbia dels coloms oberta? -vaig preguntar-li.
-Sí.
-Doncs volaran.
-Sí, segur, volaran. Però els altres...Val més no pensar en els altres –va dir ell mateix.
-Si has descansat, jo me n’aniria -li vaig aconsellar nerviós. -Aixeca’t i intenta caminar.
-Gràcies -va dir, i es va posar de peus, es va inclinar cap un costat i cap a l’altre i es va deixar caure altre cop a terra.
-Jo me’n cuidava dels animals –va dir fastiguejat, però ja no dirigint-se a mi.
-Simplement me’n cuidava dels animals.

No hi havia res que pogués fer per ell. Era diumenge de Pasqua i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Era un dia gris amb uns núvols baixos, per tant els avions no volaven gaire enlaire. Això i el fet que els gats se saben espavilar sols era tota la bona sort que aquell home vell mai més tindria."
E.H.