d'origen incert, segurament preromà, potser d'una base *bro(c)cia, derivat del cèltic vroico- 'bruc'
Enllà de l'espai que percebem brilla multitud innombrable de mons semblants al nostre.
Tots giren i es mouen.
Trenta-set milions de terres. Nou milions cinc-centes
mil llunes.
Penso amb espant en distàncies incalculables
i en milions de globus morts
al voltant de sols ja apagats.
Medito sobre l'orgull.
Què s'esdevé més enllà dels astres?
El terra està regat.
Una dona fa un petó a una nena.
Avui el sopar ha estat d'allò més bo.
Se sent tocar un manubri.
A la paret hi ha un mirall penjat.
Entreu, entreu, la porta és ben oberta.
A fora passen un pastor i un drapaire.J.B., 1950
L ' Individu 11:55
4 Comentaris:
És curiós... la primera part m'ha recordat un pensament de Pascal: "Le silence éternel de ces espaces infinis m'effraie".
La segona, podria ser una estrofa del Sisa més "setanteru"...
És bonic. Qui ho signa?
Amb tot l'afecte,
V. M.
hola sóc la secre; com a pista: ho signa en J.B., que és el mateix del títol i del que hi ha al balancí.
Per altra banda, les dues parts de la cosa van juntes, són inseparables, indivisibles, vamus, i aquí rau l'acudit de l'assumpte.
meravellós
Ok! Brossa... Preciós!
Publica un comentari a l'entrada
<< Inici