Deconstrucció dels Smashing Pumpkins

*

L'autor d'aquest (putu)blog(demerda) proclama, amb no pas poc esforç i dolor en l'òrgan que bombeja la sang, que l'últim discu del grup de música The Smashing Pumpkins és un prostitut excrement. Que aquest post(demerda), doncs, serveixi de demostració del lent procés degeneratiu que ha seguit l'esmentat grupuscle, que, val a dir, es redueix gairebé a un sol individu, de nom Billy Corgan (aquí sota fent cara de xuluputa, com dient "ei, què passa...").

Primer discu: Gish (1991): s'hi troben les claus del grup: Bury Me (la revelació del Jack of all trades que era Billy Corgan, gran compositor i guitarrista), Snail (gran bateria: Jimmy Chamberlin) i també la capacitat de fer bones cançons de diferents gèneres, tal volta de suaus (Crush) i tal altra de mala llet (Window Paine). Altra cançó a destacar (al mateix preu): Suffer.

El Siamese Dream (1993) els va convertir en rock stars; amb la gran i desapercebuda Hummer, la Geek USA (gran coordinació fraternal batèrico-guitarrera/Chamberlin-Corgan), una altra dosi de mala llet a Silverfuck, una altra d'aparent suavitat de Soma, i les enganxoses Today o Disarm...

El Mellon Collie and the Infinite Sadness (1995) va ser el cim més alt. Un disc doble amb 28 cançons, totes aprofitables excepte un cas, o dos. Amb els habituals exemples barrejats d'harmonia i de mala llet sana. El clímax es troba al número 7 del segon disco: Thru The Eyes of Ruby, que segueix amb un final d'àlbum memorable.
Aquest va ser el punt àlgid d'en Corgan: es podia permetre firmar un doble disco i de propina regalar en els singles joies com Transformer, Pennies, Marquis in Spades o la simfonia totpoderosa The Aeropplane Flies High (Turns Left, Looks Right).

A l’Adore (1998), però, es van començar a notar els primers símptomes de la caiguda. Coses rídicules i injustificables com Appels + Oranjes o insulses com The Tale of Dusty and Pistol Pete i Annie Dog. Però... ¿per què va amagar Blissed and Gone (*)?

El Machina (2000) ja era la meitat aprofitable (The Everlasting Gaze, Stand Inside Your Love, Try Try Try, With every light, Glass and Ghost Children, Age of Innocence) i l’altra per llençar a les escombraries (Imploding Voice, The Crying Tree of Mercury i etc.). Hom es preguntava com un mateix criteri podia crear i estar satisfet amb aquests dos tipus de coses.

El Machina II (2000 (distribuït de franc a través d'interpet, cal recordar)) va ser el sac de les restes, amb meravelles com Saturnine però també coses tedioses com Glass, Cash Car Star o Lucky 13. De la mateixa manera que ho havia estat anys abans el Pisces Iscariot (1994), amb una bona cançó manque defecatòria (Soothe), una altra amb un tros batèric tipus Snail (La Dolly Vita), i, finalment, la de la mala llet (Pissant) i la suau (Obscured) de torn.

Després del comiat (2000), el recopilatori i les seves bonus tracks van ser el primer avís de la irreversabilitat de la decadència. ¿Per què si no aquells exemples de tortura musical com són Soot and Stars o Winterlong? ¿Perquè aquella versió tan banal i degenerada de Saturnine?

Les aventures en solitari, Zwan (2003) i TheFutureEmbrace (2005), van ser la continuació de l'ocàs.

I, finalment, Zeitgeist (2007) és la confirmació del fracàs, el segellament d’una fi. Hi havia l'esperança de trobar-hi alguna espurna residual del talent passat, però no, només s'hi percep un intent desesperat per fer música per inèrcia, o pudé per vanitat.