dimarts, 16 d’octubre de 2007

El director d'El País és un xic reaccionari

Vicent Partal feia referència ahir (en un article en què justificava els seus anhels independentistes arran de la recepció que la collonada de Frankfurt ha tingut entre els mitjans de la resta de l'estat Espanyol) a un editorial d'El País d'ahir sobre el tema frankfurtià. Hi deia:
"L'èxit de la cultura catalana a Frankfurt ha propiciat un esclat de fúria mal dissimulada en molts ambients intel·lectuals espanyols, el darrer dels quals un editorial, impagable de tan paranoic i ridícul que era, publicat ahir pel diari 'El País'".
L'he anat a buscar (el del diumenge 14 d'octubre de 2007) i aquest és l'últim paràgraf de l'editorial en qüestió, titulat Catalanes en Francfort:
"Un síntoma de la situación creada es que Quim Monzó, un escritor en catalán que escribe artículos en castellano, se haya refugiado en la ficción para su discurso inaugural. Al final, ésa es la mejor representación de la cultura catalana, al retomar implícitamente los conmovedores versos de Espriu, tan oportunos en estos días, en los que se constata la posibilidad de expresar un solo amor en diversas lenguas".

Fa una setmana El País va publicar un article sobre Frankfurt titulat "El director de la Feria de Francfort lamenta la ausencia de autores catalanes en castellano" i subtitulat "Juergen Boos ha señalado que la ausencia se explica por "el nacionalismo y la vanidad".
Si et prenies la molèstia de llegir la notícia, veies que havien inferit el títol i les paraules "nacionalismo y vanidad" d'aquesta declaració del sr. Boos:
"En opinión de Boos, esta situación supone "un debate interesante que tiene que ver con el nacionalismo, con el regionalismo y hasta si se quiere con la vanidad de algunos autores que se consideran maltratados por no haber sido invitados con suficiente antelación"."
Déu n'hi do... L'article estava firmat com "AGENCIAS/ELPAIS.com", i uns dies més tard es va saber que el corresponsal d'agència en qüestió estava molest amb el tractament que El País havia fet de la seva peça (ho van dir a Minoria Absoluta de RAC1 i també en Quim Monzó in person va lamentar-ho en roda de premsa des de Frankfurt).

Tornant als editorials, per tothom és sabut que una editorial és una "empresa que té com a finalitat la selecció, reproducció i venda de texts generalment a través de la impremta" i que un editorial en canvi és un article no firmat que representa l'opinió oficial de la publicació ics, però se sol considerar que l'escriu el màxim responsable de la redacció, el director, en el cas d'El País, Javier Moreno.

[Per si algú no sap qui és aquest, només cal que hagi anat els últims dies a la web de El País, allà hi ha sortit fotografiat dia sí dia també (en una expressió que recorda a la de l'Artur Mas de Polònia):

Aquesta foto surt per il·lustrar un text on el tal Moreno alliçona sobre "De cómo y para qué se ejerce el periodismo". És un títol ambiciós però en realitat es limita a intentar justificar una campanya de màrketing que han dissenyat per vendre més diaris.
La gran pregunta que planteja, el sr director, és la següent: "¿Y para qué cambiar?" Com qui diu ¿Per a què canviar si som els millors? ¿Què podem millorar si ja som perfectes? Però si s'hi esforcés una mica més, veuria que no és tan difícil buscar motius per voler vendre més diaris. Que miri el gràfic dels exemplars venuts els últims mesos o anys (o des que ell va agafar la direcció del diari); o sinó que busqui l'evolució del preu de les accions de Sogecable, i potser trobarà la resposta. Qui sap, potser el que necessita el seu diari és un canvi de director.]

En fi, continuant amb la diatriba antimorena, l'altre dia es van complir 40 anys de l'assassinat del Che Guevara i, a l'editorial de torn, El País deia coses com les següents:
"[El Che Guevara] perteneció a esa siniestra saga de héroes trágicos, presente aún en los movimientos terroristas de diverso cuño, desde los nacionalistas a los yihadistas, que pretenden disimular la condición del asesino bajo la del mártir, prolongando el viejo prejuicio heredado del romanticismo".
Patapam!
Ignacio Escolar, el director de Público, el diari nou que (tot i l'indiferència aparent per part d'El País, competència directa) ha aconseguit provocar "el primer gran cambio que EL PAÍS experimenta en sus 31 años de historia" (*), va publicar un interessant post al seu blog en què reproduïa aquest editorial citat al costat d'un altre de deu anys enrerre. Un exercici de comparació realment espelusnant.
Aiiii, si en Vázquez Montalbán o l'Haro Tecglen aixequéssin el cap...

[un altre dia tocarà insultar Público, perquè si no això semblarà un blog-anunci]