sobre(contra) Dylan

Fragment extret d'un suplement cultural d'un diari, en motiu de la publicació de DYLAN:

"EN ALGÚN momento, Bob Dylan y la gente que lleva su carrera decidieron que había que ordeñar mejor a la vaca [repetició de la frase en traducció lliure al català (que sona millor): "Va arribar un dia en què Bob Dylan i la gent que dirigeix la seva carrera van decidir que calia munyir millor la vaca"]. Advirtieron que el carácter icónico del personaje no se correspondía con sus ventas. Y decidieron poner remedio aplicando las técnicas de la moderna mercadotecnia discográfica. Desde hace unos años, hemos visto con cierto asombro que recurren a todos esos trucos: los discos que se venden únicamente en ciertos establecimientos, las tiradas limitadas con temas extra, el pacto con Apple, su participación en publicidad extramusical, las remezclas a la moda."
D.A.M., 20-X-2007

A la llista de coses fetes pel sr. Zimmermann de cara a la galeria (i a la cartera i a la posteritat), s'hi podria afegir el documental-publireportatge del sobrevalorat Martin Scorsese, el concert davant del Papa i, recentment, el seu retorn al judaisme (?).
En fi, que l'home es fa vell i repapieja una mica.

L'autor d'aquest post, l'ombra en pràctiques de l'assessor del tallaungles del crític musical d'aquest (putu)blog(demerda) tampoc és ningú per donar lliçons, però el nét viatger-del-temps del censurador hippy d'aquest (putu)blog(demerda) ha fet la vista grossa perquè, vés per on, en Bob Dylan és un mestre en això de donar lliçons, com deia en Syd Barrett a Bob Dylan's Blues (Goin' to write me a song/Bout' what's right and what's wrong/Bout' god and my god and all that/Quiet while I make like a cat/Cause I'm a poet/Don't ya know it/And the wind, you can blow it/Cause I'm Mr. Dylan, the king/And I'm free as a bird on the wing). Però vamus, quin petardu de cançó la d'en Syd Barrett, ja pot dir el que vulgui que les meves orelles [*recordatori: es refereix al timpà de l'ombra en pràctiques de l'assessor del tallaungles del crític musical d'aquest (putu)blog(demerda)] prefereixen mil cops Precious Angel, tot i que tingui unes lletres surrealistes que fan pensar en un himne d'alguna secta religiosa (com la My sweet lord d'en George Harrison).
I és que, ai las!, la música és la reina de la forma.
Per cert, Precious Angel (inclosa al segon discu de la versió Deluxe de Dylan) forma part del discu Slow Train Coming (1979), àlbum unte Mark Knopfler toca la guitarra i que va ser el primer disc d'estudi que va treure després de la (primera?) crisi religiosa (la que el va portar a convertir-se al cristinanisme). Doncs aquesta cançó està inclosa a Dylan, que per cert és un altre greatest hits.