dilluns, 2 d’abril del 2007

Per què el copyright no mola gens (i, encara més, és una merda)?



1.2.1 Les lleis de copyright són absurdes per naturalesa. “Propietat intel·lectual” és un concepte tan ridícul com el de “pecat de pensament”. Ambdós estan destinats a formar part d’una època passada, són com l’australopithechus.
Els que defensen el copyright per a un mateix (un artista) estant caient en un acte d’autocobdícia, d’egocentrisme i, en el millor dels casos, de debilitat. Els que el defensen per als altres en realitat són els únics lladres d’aquesta història, ja que s’apropien del rendiment d’una creació aliena i al mateix temps pretenen prohibir-ne’n l’ús lliure aliè.


(Canviant una mica de tema però no tant:)
Els arguments dels usurers (ogres, capitalistes i persones dolentes en general) en contra de les coses de franc són curiosos: diuen que desmotiven la creativitat; així ho defensen, per exemple, les multinacionals farmacèutiques o l’SGAE. És admirable que aquestes empreses s’interessin pel bé comú i pel proïsme, però tothom és lliure de decidir la millor manera de gastar el seu temps. És a dir, si, per exemple, hom se sent més realitzat dedicant el seu temps a l’especulació immobilria o a l’enginyeria financera que no pas a la creació musical, és lliure d’optar per la primera opció. És a dir a l’és a dir d’abans: Si el que vol hom és fer diners, que es dediqui a l’especulació immobiliària o a l’enginyeria financera i no a la creació musical.
És igualment admirable la filantropia que demostren les multinacionals d’altre àmbit quan afirmen que gràcies a les llavors transgèniques s’erradicarà la fam al món. Aquest és un argument, però, que el temps ha demostrat fals, igual que tot allò de “les bombes de destrucció massiva” o allò de “la vida és una vall de llàgrimes i que la terra és plana”.
És curiós també la insistència que els senyors cobdiciosos i les persones dolentes en general tenen en buscar rendiment econòmic a internet. La xarxa i tot això internàutic va néixer sense ells i continua evolucionant sense ells.
Tots els refranys són una merda, feta la llei feta la trampa.

4 Comentaris:

Blogger Xevi

Ja té pebrots a les nostres aburgesades consciències els hagi de sortir l'esperit revolucionari per culpa d'aquesta colla de lladres.
Baldiri, ve o no ve aquest conyac?

dimarts, d’abril 03, 2007 8:32:00 p. m.  
Blogger Agustí

L'autor ha eliminat aquest comentari.

dimecres, d’abril 04, 2007 1:01:00 a. m.  
Blogger Agustí

com a autor del "comentariu suprimidu" abogut pel relativismu més recalcitrant. hi ha coses que poden sostenir-se amb una voluntat de cooperació i altres que no.

a internet ningú competeix per una mateixa cosa, tothom ofereix, pren i disposa en la mesura que la xarxa mai serà control·lable.

hi haurà una revolució en la manera de viure la vida material (la de menjar, consumir útils, fer-se un catau per viure) el dia que els valors d'internet vagin més enllà de la xarxa però no crec que mai es pugui deslligar de les persones la voluntat d'apropiar-se de les idees que hom ha tingut.

a tothom li agrada el reconeixement, material o immaterial. i sense la part material tampoc hi ha inversió.

per mi és més complicat que dir "és una merda" però ara mateix m'he tirat un pet.

dimecres, d’abril 04, 2007 9:05:00 p. m.  
Blogger Xevi

típica discussió sobre el copyright.

L'autor d'una obra intelectual (aixo exclou aquest putu blog) n'és el propietari i, per tant té tots els drets sobre la mateixa. La resta dels mortals no podem ni tant sols mirar-la. El copyright suposa la gratificació a l'autor per la cessió parcial dels drets (normalment escoltar un cançó, mirar una peli o executar un programa). El problema és que aquest panorama no mola pels consumidors, que han decidit agafar-se més drets dels que otorga el copyright (normalment la distribució sense ànim de lucre).
El panorama del copyright fomenta també el monopoli de grans empreses i grups (el cost fer un cd de windows és nul un cop tens el programa acabat, així que el marge és enorme).
La redistribució d'obres intelectuals i la obtenció d'ingressos de forma indirecte és una opció inteligent, que no impedeix que el consumidor pagui. Perquè igual m'equivoco, però a tots els que estem aquí no ens fa res pagar 19 euros per un artista local.
Per tant afirmo: el copyright no mola gens (i, encara més, és una merda

dijous, d’abril 05, 2007 10:39:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Inici