Dinàmic dixit

(Un dia es va posar dret i va proclamar solemnement:)

"-A la Bisbal ha arribat un tren amb un vagó ple de violins!"

D., s. XX.

The old man at the bridge

"Les quatre primeres narracions són les últimes que he escrit. Les altres segueixen l'ordre en què van ser escrites originàriament. La primera que vaig escriure va ser "Allà dalt, a Michigan", i ho vaig fer a París l'any 1921. La darrera fou "El vell al pont" i la vaig cablegrafiar des de Barcelona el 1938." E.H., 1938.

El vell al pont

"Un home vell amb ulleres de muntura d’acer i roba plena de pols seia a la vora de la carretera. Hi havia un pont que travessava el riu i que el creuaven carros, camions, homes, dones i criatures. Els carros, arrossegats per mules i soldats que empenyien els raigs de les rodes, trontollaven riba amunt fent via cap al pont. Els camions s’hi enfilaven i tot seguit s’allunyaven mentre els pagesos anaven caminant amb gran esforç, amb els peus enfonsats en la polseguera. Però l’home vell seia allà sense moure’s. Estava massa cansat per anar més lluny.
La meva missió era creuar el pont, explorar la zona de més enllà i esbrinar fins on havia avançat l’enemic. Ho vaig fer i vaig tornar cap al pont. Ara no hi havia gaires carros i tampoc gent a peu, però l’home vell continuava allà.
-D’on vens? –li vaig preguntar.
-De Sant Carles de la Ràpita –va contestar, i va somriure.
Aquell era el seu poble natal, per això somreia, perquè li agradava mencionar-lo.
-Me’n cuidava dels animals –va explicar.
-Ah -vaig fer sense acabar-ho d’entendre del tot.
-Sí –va dir - M’he quedat, saps, cuidant els animals; he estat l’últim de marxar del poble de Sant Carles de la Ràpita.
No feia pinta de pastor ni de ramader; vaig mirar la seva roba negra i polsegosa, la seva cara bruta de pols i les seves ulleres amb muntura d’acer i li vaig dir:
-Quins animals eren?
-Diversos aniamls – va dir, i fent que no amb el cap va afegir: Els he hagut d’abandonar.
Jo observava el pont i el paisatge africà del Delta de l’Ebre, i em prguntava quan tardariem a veure l’enemic, i escoltava tota l’estona a l’espera dels primers sorolls que indicarien aquell misteriós esdeveniment anomenat “contacte”, i el vell encara seia allà.
-Quins animals eren? -vaig preguntar.
-En total eren tres animals –va explicar -. Dues cabres i un gat, i després també hi havia quatre parelles de coloms.
-I els has hagut d’abandonar? –vaig dir-li.
-Sí. Per culpa de l’artilleria. El capità em va dir que me n’anés per culpa de l’artilleria.
-I no tens cap família? -vaig pregunt mentre vigilava l’altre extrem del pont, on uns quants carros s’afanyaven a baixar la pendent.
-No –va dir-, només els animals que he dit. El gat, esclar, estarà bé. Un gat es pot cuidar de si mateix, però no sé pas què els passarà als altres.
-Quines idees polítiques tens? -vaig preguntar.
-No en tinc cap -va dir–. Tinc setanta-sis anys. He caminat 12 quilòmetres i ja no puc anar més lluny.
-No és un bon lloc per parar-se -vaig dir-. Si pots arribar-hi, hi ha camions carretera amunt, quan trenca cap a Tortosa.
-Esperaré una estona -va dir-, i després hi aniré. Cap a on van els camions?
-Cap a Barcelona -vaig dir.
-No conec a ningú cap aquella direcció -va dir-, però moltes gràcies. Moltes gràcies altre cop.
Em va mirar cansat i sense cap mena d’expressió a la cara, i després, com que havia de compartir les precoupacions amb algú, va dir:
-El gat estarà bé, n’estic segur. No cal amoïnar-se pel, gat. Però els altres... Què et sembla que els passarà als altres?
-Segurament se’n sortiran.
-Vols dir?
-Per què no? –vaig dir, vigilant l’altra riba, on ara ja no hi havia cap carro.
-Però què faran sota l’artilleria si a mi em van dir que marxés per culpa de l’artilleria?
-Vas deixar la gàbia dels coloms oberta? -vaig preguntar-li.
-Sí.
-Doncs volaran.
-Sí, segur, volaran. Però els altres...Val més no pensar en els altres –va dir ell mateix.
-Si has descansat, jo me n’aniria -li vaig aconsellar nerviós. -Aixeca’t i intenta caminar.
-Gràcies -va dir, i es va posar de peus, es va inclinar cap un costat i cap a l’altre i es va deixar caure altre cop a terra.
-Jo me’n cuidava dels animals –va dir fastiguejat, però ja no dirigint-se a mi.
-Simplement me’n cuidava dels animals.

No hi havia res que pogués fer per ell. Era diumenge de Pasqua i els feixistes avançaven cap a l’Ebre. Era un dia gris amb uns núvols baixos, per tant els avions no volaven gaire enlaire. Això i el fet que els gats se saben espavilar sols era tota la bona sort que aquell home vell mai més tindria."
E.H.

how low?

"Res"
K., 22 de setembre del 1917

ZEITGEIST (Bcn - 31-V-2007 (Fòrum - 20.00 h))

Zeitgeist: "és una expressió que prové de l'alemany, i significa "l'esperit [Geist] del temps [Zeist]". Denota el clima intel·lectual i cultural d'una era. En alemany es pronuncia [ˈtsa͡ɪtga͡ɪst]." W.

Tarantula:

	"[1653; de l'it. taràntola, íd., i aquest, del nom de la ciutat meridional italiana de Tàranto, on abundava aquesta aranya]
	f ZOOL Nom donat a diversos aràcnids de l'ordre dels araneids i pertanyents als gèneres Lycosa i Pardosa, amb espècies més o menys verinoses, el més freqüent dels quals és Lycosa tarentula, de color fosc i de picada poc dolorosa, tanmateix." G.

Discurs d'Steve Jobs (el d'Apple) en l'inauguració del curs acadèmic de la Universitat de Sant Andreu Salou (12-VI-05)

Der Wille zur Macht

“-El món és dels estafadors i dels tramposos. Els bandarres són els que remenen les cireres. I, ¿saps per què?
(...)
-Pensa en Jacob i Esaú. ¿Te'n recordes?


-Ah, sí. Ara t’entenc.
-És una història terrible, ¿no?
-Sí, molt. Quan era petit sempre m’havia fet ballar el cap. De petit era tan moral i recte... No deia mai mentides, no robava mai, no feia mai trampes, no deia mai res dolent a ningú. I aquest Esaú era un pobre calçasses com jo. La benedició d’Isaac ha de ser per a ell, però Jacob l’hi pispa, i ni més ni menys que amb l’ajuda de la seva mare.
-I el que és pijtor, sembla que a Déu ja li estigui bé. Jacob, deshonest i traïdor, es converteix en líder dels jueus, i Esaú es queda fora, com un home oblidat, com si fos un ningú.
-La mare sempre em deia que fos bo. “Déu vol que siguis bo”, em deia, i com que encara era prou petit per creure en Déu, jo li feia cas. Llavors vaig trobar aquesta història a la Bíblia i no vaig entendre res. El dolent guanya i Déu no el castiga. No em va semblar bé. Encara no m’ho sembla ara.
-És clar que està bé. Jacob tenia l’espurna de la vida, mentre que Esaú era un encantat. Si has de triar algú perquè guiï el teu poble, segur que t’estimes més el lluitador, el que té astúcia i enginy, el que té energia per vèncer les dificultats i sortir-ne guanyador. Tries el fort i llest abans que el feble i bon jan.
-Això que dius és molt fort, *****. Si portes el teu argument una mica més enllà, de seguida em diràs que Stalin hauria de ser venerat com un gran home.
-Stalin era un criminal, un assassí psicòtic. Jo parlo de l’instint de supervivència, Tom, de les ganes de viure. M’estimo cent vegades més un bandarra espavilat que un babau pietós. Potser no sempre respecta les normes, però té empenta. I quan trobes un home amb empenta, encara queda alguna esperança al món.”
P.A., 2004

Dedicat a la srta. boja de la línia 15 de l'Stagecoach de Dover

Aquest L'Individu és un antisemita (demerda)!

Són curiosos els israelians, s'enfaden amb el primer ministre perquè no va matar prou palestins i libanesos.


"Unas 200.000 personas se han concentrado hoy en la Plaza Rabín de Tel Aviv para pedir la dimisión del primer ministro israelí, Ehud Olmert, a raíz de un informe oficial que subraya su responsabilidad en los errores de la guerra del pasado verano en el Líbano."
E.P., 3-05-07

"El 'informe Winograd' considera a Olmert culpable de los "graves errores" cometidos en la guerra de Líbano"
E.P., 30-04-07