Atrapat
A l'Absurd Diari expliquen que al Periódico expliquen que al New Yorker expliquen (ja fa uns dies d'això) que un tal Nicholas White es va quedar tancat a un ascensor de Nova York durant 40 hores. Això va passar el 1999.
Lu curiós del tema és que la càmera de seguretat de l'ascensor va grabar les 40 hores d'empresonament del sr. White. Heus-les aquí (en la hi):
La notícia i el vídeo han estat publicats pel New Yorker i se n'han fet ressó diversos mitjans. Hi han posat una música de piano trista que li dóna un toc tràgic. L'autor del reportatge aprofita per fer un monogràfic sobre els ascensors i de tant en tant va parlant del sr.White. Diu, per exemple, que per orinar obria la porta de l'ascensor i feia passar el raig per l'escletxa d'entre la paret i el terra de l'ascensor.
Què va ser lu primer que va demanar quan va sortir? Una cervesa.
Què va fer durant les 40 hores? Fer voltes, cridar, engegar l'alarma, parar-la quan va veure que no servia de res a part de provocar-li mal de cap, intentar sortir pel sostre i per la porta, dormir a terra i també va tenir temps de planejar la demanda que presentaria contra l'empresa d'ascensors i de seguretat (durant aquelles 40 hores van passar per la sala de càmeres vuit vigilants que no van ser capaços de veure'l).
El judici posterior va acabar amb una indemnització de la qual només se'n sap que estava formada per un número de sis xifres.
Curiosament, però, al final del reportatge el tal sr. White es pregunta si no hagués estat millor tornar a la feina l'endemà i no pas presentar una demanda:
Lu curiós del tema és que la càmera de seguretat de l'ascensor va grabar les 40 hores d'empresonament del sr. White. Heus-les aquí (en la hi):
La notícia i el vídeo han estat publicats pel New Yorker i se n'han fet ressó diversos mitjans. Hi han posat una música de piano trista que li dóna un toc tràgic. L'autor del reportatge aprofita per fer un monogràfic sobre els ascensors i de tant en tant va parlant del sr.White. Diu, per exemple, que per orinar obria la porta de l'ascensor i feia passar el raig per l'escletxa d'entre la paret i el terra de l'ascensor.
Què va ser lu primer que va demanar quan va sortir? Una cervesa.
Què va fer durant les 40 hores? Fer voltes, cridar, engegar l'alarma, parar-la quan va veure que no servia de res a part de provocar-li mal de cap, intentar sortir pel sostre i per la porta, dormir a terra i també va tenir temps de planejar la demanda que presentaria contra l'empresa d'ascensors i de seguretat (durant aquelles 40 hores van passar per la sala de càmeres vuit vigilants que no van ser capaços de veure'l).
El judici posterior va acabar amb una indemnització de la qual només se'n sap que estava formada per un número de sis xifres.
Curiosament, però, al final del reportatge el tal sr. White es pregunta si no hagués estat millor tornar a la feina l'endemà i no pas presentar una demanda:
"Looking back on the experience now, with a peculiarly melancholic kind of bewilderment, he recognizes that he walked onto an elevator one night, with his life in one kind of shape, and emerged from it with his life in another. Still, he now sees that it wasn’t so much the elevator that changed him as his reaction to it. He has come to terms with the trauma of the experience but not with his decision to pursue a lawsuit instead of returning to work. If anything, it prolonged the entrapment. He won’t blame the elevator."
Nick Paumgarten (New Yorker)
"Recordant l'experiència ara, amb una estranya sensació de desconcert melanconiós, reconeix que una nit va entrar en un ascensor amb un vida i en va sortir amb una altra. Ara s'adona que no va ser tant l'ascensor que el va canviar com la seva reacció a l'experiència. Ha superat el trauma però no la decisió de presentar un plet en comptes de retornar a la feina. Si cap, va perllongar l'empresonament. No en culpa l'ascensor." (traducció automàtica)
L ' Individu 19:55
2 comentaris
