diumenge, 30 de setembre de 2007

1.200.000 de morts (III)

"A los soldados de EEUU en Irak les faltan pelotas de golf

Washington.- Alumnos de un instituto en Washington recaudaron miles de pelotas de golf para los soldados desplegados en Irak, que aman practicar este deporte para relajarse pero no pueden usar las bolas más de una vez, informó el jueves la televisión local.

Alumnos del instituto Gonzaga reunieron 14.000 pelotas de golf en el marco del proyecto 'Pelotas para Bagdad', lanzado a principios de año por un profesor de educación física y entrenador de golf, Rob Theriaque, indicó la televisión.

El canal WJLA precisó que los soldados aficionados al golf utilizan las pelotas sólo una vez, porque una vez lanzadas a la distancia es demasiado peligroso ir a recuperarlas en el desierto iraquí.

Por eso, los estudiantes preocupados del bienestar de las tropas estadounidenses, deben encontrar ahora la forma de transportar el lote de pelotas hasta Irak.

Fuente: AFP

28-09-2007"
(Font: L'Absurdiari)

dissabte, 29 de setembre de 2007

Series of Dreams


(*Instruccions d'ús: pujar el volum i fer click a play)

Bob Dylan - Dylan

dijous, 27 de setembre de 2007

El meu ídol







dimarts, 25 de setembre de 2007

L'Iran, paradís de transexuals


Dada: L'Iran és el segon país del món pel que fa operacions de canvi de sexe -> ["Country is second only to Thailand for sex changes"]

dilluns, 24 de setembre de 2007

1.200.000 de morts (II)

El comentarista de notícies ingenu i políglota de l'Individu ha decidit fer el comentari sobre els 1.200.000 d'humans que es calcula que l'han palmat a la Guerra de l'Iraq.
Primer s'ha de dir que 1.200.000 és un número molt gran. És més gran que 7 i que 342, per exemple. Per dir-ho d'una manera més exacta, té 1.199.000 números més petits i infinit menys 1.199.000 números més grans, això sense comptar els números negatius ni els que tenen decimals.
A part dels cossos caldria recordar també les cèl·lules que han desaparegut. Si cada cos té, de mitjana 100 bilions de cèl·lules (se suma el número de cèl·lules de la Montserrat Caballé i d'en Woody Allen i es divideixen per dos) , la Guerra de l'Irak ha provocat la desaparició d'un total de 1.200.000.000.000.000.000 cèl·lules (tot i que, a diferència dels cossos, no gaudeixen d'autoconsciència i per tant és una xifra no gaire rellevant).

Tornant a la xifra de 1.200.000 de morts. D'on surt? Qui els ha comptat? Ho han fet a pes? Hi ha comptadors de cadàvers professionals a l'Irak? Es quedaran sense feina si s'acaba la guerra, tal com demanen els pacifistes (demerda)?
En fi, no cal fer hipòtesis perquè el diari anglès The Guardian on va sortir la notícia ho explicava una mica. Resulta que s'havia fet una extrapolació a partir d'una enquesta a 1.461 iraquians agafats a l'atzar, als quals se'ls va trucar i se'ls va preguntar si algú de la seva família l'havia palmat, en plan diàleg de Gila (ei tu, hola, bona nit, truco d'ORB, una empresa d'enquestes britànica i estem fent un estudi sobre els morts de la guerra i ens agradaria saber quants n'hi ha hagut de moment a casa teva...). I així va ser com van arribar a la conclusió que se n'han mort 1.200.000, és a dir, que un de cada quatre iraquians se li ha mort un familiar.
S'ha de dir que aquesta xifra és semblant a la que va estimar The Lancet en un estudi del 2006...

diumenge, 23 de setembre de 2007

Tartamut encara, però sense titola...

"La tartamudez ha dejado de ser motivo de exclusión para entrar en los Ejércitos, según una Orden de Presidencia sobre el cuadro médico de exclusiones para ingresar en los centros docentes militares, que mantiene entre los impedimentos medir menos de 1,55 o más de 2,03, o la «falta total de pene», en el caso de hombres.
El Boletin Oficial de Defensa (BOD) acaba de publicar la Orden de PRE 2622/2007, de 7 de septiembre, por la que se aprueba el cuadro médico de exclusiones exigible para el ingreso en los centros docentes militares de formación."
D.d.L, 23-09-2007

Moon dust will cover you

(O com desfogar-se tocant la bateria)
Concert 50 anys de David Bowie (Madison Square Garden de Sant Andreu Salou, 1-9-1997)
Versió Hallo Spaceboy amb tres bateries tocada amb Foo Fighters.
*Atenció a -1:34, quan una de les baquetes surt volant.

divendres, 21 de setembre de 2007

Nou diari a la vista: Púbico, ai!: Público



Dimecres que ve sortirà a la venda un nou diari, apellat Público. El capital prové del grup de comunicació català Mediapro, propietat de Jaume Roures, qui ja pot ser definit com un magnat de la comunicació de Catalunya, no? Com a referència d'aquest home, a part de que té molta pasta, es pot dir que porta ulleres, és amic d'en Cruyff, va ser un dels periodistes que van aixecar TV3, fa poc va ser el productor executiu de la pel·lícula Salvador i fa encara menys el seu nom ha sortit a la premsa (sobretot a El País) pel pique entre Sogecable i Mediapro pels sucosos drets televisius dels partits de futbol.
Tot i que el capital és català, la seu serà a Madrid; i tot i que hi haurà una edició Catalunya, no hi haurà versió en català (manque s'està estudiant fer-ho aviat). La primera tirada serà de 250.000 exemplars i, el més important: costarà 50 cèntims; lu qual suposarà una cossa als testicles per la resta de diaris però sobretot per El País. No poden estar pitjor, els d'El País; aquest estiu se'ls va morir el padrí, les accions de Sogecable no paren de baixar i si continuen criticant a en Zapatero a la portada(com aquests últims dies), qualsevol dia els censuraran algun número com a El Jueves...

dijous, 20 de setembre de 2007

Good and bad



dimecres, 19 de setembre de 2007

Persones Humanes (II)

El servei de recerca documental d'aquest (putu)bloc(demerda) ha acoseguit una còpia en format imatge del text que sortia al final del Persones Humanes, i que setmana rera setmana s'anava allargant amb una frase que, tot sigui dit, concordava gramaticalment però no pas gaire semànticament. Heus-lo aquí:

diumenge, 16 de setembre de 2007

Greenspan admits Iraq was about oil, as deaths put at 1.2m

El comentarista de notícies ingenu i políglota de l'Individu ha llegit avui en un diari anglès un article que segur que farà córrer tinta: "Greenspan admits Iraq was about oil, as deaths put at 1.2m" ["Greenspan admet que la guerra de l'Irak es va fer pel petroli al temps que els morts pugen a 1,2 milions"](*)

Hi ha gent afortunada que gaudeix de ments privilegiades i que això ja ho sabia des de fa temps, però que ho digui públicament en Greenspan, aquell iaio d'ulleres grans i president de la Reserva Federal dels Estats Units durant 20 anys, té la seva gràcia.
"Ho podria haver dit abans, cony!", pensarà algú, però lu que passa és que els economistes són molt murris i clar, si ho hagués dit quan estava en actiu només n'hagués tret una cossa al cul i en canvi ara, ja jubilat, no només no hi té res a perdre sinó que li servirà per vendre les seves memòries, que és on ha fet aquesta confessió i que surten demà a la venda. A més, dir-ho no hauria servit de res, ja que ell simplement és un economista, un tiu que suma i resta números, i no tenia cap mena de poder ni influència en les decisions polítiques.
Interessant també la dada dels 1.200.000 morts... Es mereixeria un altre post del comentarista de notícies ingenu i políglota de l'Individu.

divendres, 14 de setembre de 2007

Rialles de fons

Avui ha retornat el Polònia a TV3 i quina desagradable sorpresa ha tingut el canviador de canal del crític televisiu de l'Individu quan després del primer "nogensmenys" d'en Montilla-Mas ha sentit unes rialles de fons. El crític ha ordenat al canviador de canal que s'acostés a la tele per comprovar que les rialles en qüestió procedien dels altaveus, i sí, efectivament, ha fet el càlcul de decibels i ha conclòs que algun geni ha decidit posar rialles als gags del Polònia.
Fenumenal.
El crític televisiu aleshores ha començat a proferir crits i a dispersar capellans de manera aleatòria per donar a entendre que el Polònia és un programa sobrevalorat i que, buenu, les imitacions estan bé, sí, però ¿què hi fa en Soler donant voltes per allà i dient "Talleu és bona"? ¿De què serveix? ¿S'havia d'inventar un paper per sortir a la tele ell, que no sap imitar a ningú? ¿No es podien limitar a fer una successió de gags i ja està?
Després de l'atac de ràbia el crític televisiu s'ha calmat i ha recordat amb nostàlgia i llàgrimes als òrgans oculars els bells temps del Persones Humanes (*), on en Mikimoto demanava silenci a les persones del públic quan s'excedien en les seves mostres d'irrisió (en el vídeo d'aquí sota és en Quim Monzó qui ho fa).

dijous, 13 de setembre de 2007

Un pet com un aglà

Doncs això era un camioner mexicà que diumenge passat a les 21.30 h (hora local) anava tan panxo conduint per la carretera que va de Monclova a San Pedro (que segons tot fa pensar es tracta de dues ciutats de Mèxic) quan de sobte va xocar contra un cotxe, que cagum l'ou se li va fotre al davant.
Cal destacar que el camió transportava 22 tones d'explosius.
L'explosió no va ser a l'instant, per la qual cosa el camioner va tenir temps de fugir corrents cap a una direcció indeterminada (però això sí, en línia recta) i aconsellar als presents que fessin el mateix. Però, ai las! Talment com una Cassandra moderna, la majoria de la gent no li va fer gaire cas, de manera que quan l'ineluctable explosió ja no es va poder esperar més i va fer el pet com una aglà que li pertocava, els va fotre a tots un sustu tremendu.
També és probable, però, que no tinguéssin temps (com passa el temps!) de notar ni saborejar l'espant perquè les neurones i coses sangonoses que tenim a dins i que s'encarreguen de fer-nos sentir els sustus, es devien desintegrar abans de fer efectiva en la consciència la sensació de sustu.
Un diari d'ahir assegurava (en el format paper (i no en el digital)) que "una tremenda onda expansiva, que sembró muerte y destrucción en un círculo de unos cuatro kilómetros, sacudió la zona", però sona un pèl exagerat, no? En tot cas, a més de les morts humanes caldria sumar-hi morts innocents d'altres representants del regne animal, com sargantanes, rates, papallones i altres bestioles.
El que no se sap encara és si el camioner va sobreviure o no.
¿Va tenir temps d'allunyar-se lu suficient?
¿On és ara? ¿Al mig de l'oceà, nedant encara sense aturador?

dimarts, 11 de setembre de 2007

Deconstrucció dels Smashing Pumpkins


L'autor d'aquest (putu)blog(demerda) proclama, amb no pas poc esforç i dolor en l'òrgan que bombeja la sang, que l'últim discu del grup de música The Smashing Pumpkins és un prostitut excrement. Que aquest post(demerda), doncs, serveixi de demostració del lent procés degeneratiu que ha seguit l'esmentat grupuscle, que, val a dir, es redueix gairebé a un sol individu, de nom Billy Corgan (aquí sota fent cara de xuluputa, com dient "ei, què passa...").

Primer discu: Gish (1991): s'hi troben les claus del grup: Bury Me (la revelació del Jack of all trades que era Billy Corgan, gran compositor i guitarrista), Snail (gran bateria: Jimmy Chamberlin) i també la capacitat de fer bones cançons de diferents gèneres, tal volta de suaus (Crush) i tal altra de mala llet (Window Paine). Altra cançó a destacar (al mateix preu): Suffer.

El Siamese Dream (1993) els va convertir en rock stars; amb la gran i desapercebuda Hummer, la Geek USA (gran coordinació fraternal batèrico-guitarrera/Chamberlin-Corgan), una altra dosi de mala llet a Silverfuck, una altra d'aparent suavitat de Soma, i les enganxoses Today o Disarm...

El Mellon Collie and the Infinite Sadness (1995) va ser el cim més alt. Un disc doble amb 28 cançons, totes aprofitables excepte un cas, o dos. Amb els habituals exemples barrejats d'harmonia i de mala llet sana. El clímax es troba al número 7 del segon disco: Thru The Eyes of Ruby, que segueix amb un final d'àlbum memorable.
Aquest va ser el punt àlgid d'en Corgan: es podia permetre firmar un doble disco i de propina regalar en els singles joies com Transformer, Pennies, Marquis in Spades o la simfonia totpoderosa The Aeropplane Flies High (Turns Left, Looks Right).

A l’Adore (1998), però, es van començar a notar els primers símptomes de la caiguda. Coses rídicules i injustificables com Appels + Oranjes o insulses com The Tale of Dusty and Pistol Pete i Annie Dog. Però... ¿per què va amagar Blissed and Gone (*)?

El Machina (2000) ja era la meitat aprofitable (The Everlasting Gaze, Stand Inside Your Love, Try Try Try, With every light, Glass and Ghost Children, Age of Innocence) i l’altra per llençar a les escombraries (Imploding Voice, The Crying Tree of Mercury i etc.). Hom es preguntava com un mateix criteri podia crear i estar satisfet amb aquests dos tipus de coses.

El Machina II (2000 (distribuït de franc a través d'interpet, cal recordar)) va ser el sac de les restes, amb meravelles com Saturnine però també coses tedioses com Glass, Cash Car Star o Lucky 13. De la mateixa manera que ho havia estat anys abans el Pisces Iscariot (1994), amb una bona cançó manque defecatòria (Soothe), una altra amb un tros batèric tipus Snail (La Dolly Vita), i, finalment, la de la mala llet (Pissant) i la suau (Obscured) de torn.

Després del comiat (2000), el recopilatori i les seves bonus tracks van ser el primer avís de la irreversabilitat de la decadència. ¿Per què si no aquells exemples de tortura musical com són Soot and Stars o Winterlong? ¿Perquè aquella versió tan banal i degenerada de Saturnine?

Les aventures en solitari, Zwan (2003) i TheFutureEmbrace (2005), van ser la continuació de l'ocàs.

I, finalment, Zeitgeist (2007) és la confirmació del fracàs, el segellament d’una fi. Hi havia l'esperança de trobar-hi alguna espurna residual del talent passat, però no, només s'hi percep un intent desesperat per fer música per inèrcia, o pudé per vanitat.

Visca Eritrea!


.


.

dijous, 6 de setembre de 2007

Ορφεύς - Ευρυδίκη


"A need to tell and hear stories is essential to the species Homo sapiens--second in necessity apparently after nourishment and before love and shelter. Millions survive without love or home, almost none in silence; the opposite of silence leads quickly to narrative, and the sound of story is the dominant sound of our lives, from the small accounts of our day's events to the vast incommunicable constructs of psychopaths."

R.P., s.XX. (cit. T.D., s.XXI)

Do you find the threat of earthquakes preferable to the threat of hurricanes and long winters?
Like Nietzsche's quip about suicide, the thought of a massive earthquake has gotten me through many a long night.

Where do you want to be when the Big One hits?
Asleep in Jeremy Blake's arms.